PER A CONVIURE AMB PAU ES NECESSITA EL BÉ COMÚ Josep Navarro Besalduch 26/09/2016

Veient els fets que passen al món, es fa preocupant pensar que compartim la vida en gent que fa molt per a millorar-lo, en d’altres que no fem gran cosa i en uns altres que són capaços de fer molt mal per a aconseguir els seus desafortunats desitjos. Realment tenen tant en comú el mestre savi i just que educa a les persones en valors, el noi que tan sols es preocupa de gaudir cada dia amb trivialitats, i els dirigents dels països poderosos que llencen míssils nuclears que devasten terrenys sencers sense miraments o promouen la industria de la guerra com un mitjà d’abastament nacional destructiu?

Se’m fa difícil creure que dintre d’una mateixa espècie pugui haver tanta distinció del nivell moral entre els seus individus. Cada persona és realment un món, i cadascun d’aquests mons s’engloba en un altre major que tenim en comú. El problema és que, pel fet que vivim en comunitat, sovint estem en mans de gent de tots els bàndols (bons, indiferents i dolents), i rebre justícia segons el que ens mereixem és sovint una qüestió més aleatòria que no pas garantida per endavant (només fa falta veure tantes víctimes innocents de terrorisme, violacions, etc. mentre que d’altres són grans criminals i corruptes que passen tota la seua vida amb impunitat immerescuda).

Evitant entrar en el tema de per què Déu ho permet, hauríem de plantejar-nos seriosament fins a quin punt podem exercir una autoritat en la vida dels altres, sigui per a bé o per a mal. No viuríem més en pau si cadascú fes la seva i compartís tan sols l’ajuda i la companyia d’aquell que les sol·licita lliurement perquè realment ho necessita? Per què tenim un sistema polític on lluny de poder decidir lliurement el que ens importa hem de confiar cegament en gent que ni tan sols ens coneixen? Qui ens garanteix que aquell dirigent que tant es preocupa perquè els ciutadans el votin promogui el bé comú? No hauríem de ser tots i cadascú de nosaltres qui, mitjançant la reflexió i l’experiència pròpia, reconeguem què ens convé i ho poséssim sobre la taula per a compartir-ho tan sols amb aquells que també els interessa? El sistema polític i econòmic actual ens permet aconseguir el que volem, o ens anul·la la nostra llibertat i ens obliga a seguir la voluntat de qui tenen tot el poder sense considerar les nostres preferències vitals reals?

A simple vista seria millor que tothom pogués decidir conscientment la comunitat en qui vol viure i tenir veu en l’elaboració de les normes amb les que es vol conviure segons els seus propis valors morals, evitant així qualsevol relació amb tot allò que no comparteix la seua concepció ni el seu nivell de virtut. Els bons amb els bons i les seues normes de convivència, els dolents amb els dolents i les seues normes de convivència. El problema seria que la moral de la gent també canvia, i les fronteres d’ambdós regions de virtut estarien permanentment obertes...

El perill és inevitable sense un compromís ferm amb el bé comú, sense aquest tan sols podem adaptar-nos provisionalment al perill amb la prudència. En canvi, per a garantir una tranquil·litat real estable es necessita valorar sincerament què és el que tothom necessita, i això no és res més que allò que cadascú considera essencial per al seu propi benestar i no redueix el benestar aliè. Ajudant al necessitat mitjançant la comprensió i el respecte sincers estem promovent un equilibri en l’actitud humana universal que tard o d’hora garantirà una justícia més coherent amb allò que realment volem. El bé comú és per definició de tots, empatitza amb els bons i els dolents, i és el que es requereix per a assolir la pau i seguretat diària al món que inevitablement compartim.