EL MEU DÉU, EL MEU MÓN, EL MEU JO 11/3/2022

Voldria començar aquest escrit explicant què entenc per un Déu i un món universals. Déu és Déu de tot i de tothom, per a tu i per a mi, sempre i quan existeixi realment. Segons els monoteistes, Déu és omnipotent i etern, misericordiós i just. El món universal també és objectivament el mateix per a tothom i, en canvi, (inter)subjectivament resulta força cruel i salvatge, tant naturalment com socialment. Naturalment, uns sers vius es mengen uns altres mentre intenten conviure en un ambient ple d’inclemències temporals i potencials patògens, sabent que finalment tots hem de morir. Socialment, les persones competim unes amb altres i no trobem mai la pau que anhelem, fins i tot seguim provocant guerres entre famílies, veïns, països... No em resulta convincent creure en el Déu mencionat anteriorment mentre visc en aquesta classe de món, ja que si Déu és omnipotent, podria acabar en tot mal; si no ho fa és que no és bondadós, ja que ens deixa fer a nosaltres lliurement, una multitud de “jos” limitats pel seu ego i per la seua naturalesa humana corruptible. La llibertat mai serà superior al benestar, ja que tot ser viu prefereix estar bé a ser lliure i poder patir per aquesta condició.

Aquest Déu universal em resulta més una espècie d’ordenador passiu (Demiürg) que no pas un agent de canvi en el món, quelcom totalment prescindible en l’equació del desenvolupament de l’existència un cop ja ha sigut creada, tal i com creuen, per exemple, els budistes. El món, vist des d’aquesta perspectiva universal, seria una espècie de camp de batalla on el més ben adaptat guanya per sobre dels que no som prou hàbils. Un camp de batalla que sovint a nivell social funcionaria com un manicomi, ple de “jos” que no es poden coordinar ni comprendre, actuant des d’un egoisme que ens limita o des d’un altruisme hipòcrita que ens debilita la voluntat de cadascú de viure una vida plena i autèntica. Seria necessari al formar part d’aquest món hostil reduir l’activitat al màxim i centrar-nos en la vida contemplativa, tal i com ho faria el Demiürg i tal i com proposa el budisme, per a així reduir la causa i l’efecte del sofriment en nosaltres i en el món sencer.

Aquesta perspectiva de Déu i el món és vàlida universalment per a tothom. És efectiva tant si en som conscients com si no, tant si ho volem com si ho odiem. Seria força infantil per la meua part limitar-me a mostrar la meua antipatia davant d’un Déu i un món universalment vàlids. Per tant, no la puc negar ni refutar, tan sols puc proposar d’afegir-li el meu propi Déu, el meu propi món, amb l’objectiu d’endolcir aquestes realitats existencials, però sobretot, amb l’esperança que em siguin més convincents i coherents entre sí per a finalment sentir que puc afirmar-les sense cap incomoditat intel·lectual.

Partint del fet que vivim en un món hostil, ens cal fer-lo nostre. Ens cal confiar amb la família, fer amics, conèixer el nostre cos per a saber què ens és sa i què no, formar-nos els nostres propis valors compatibles amb el nostre entorn i, finalment, formar-nos la nostra pròpia idea de qui o què és Déu per a nosaltres. El meu Déu és un Déu que realment es preocupa per la seua creació, que treballa dintre i fora de cada ser viu perquè tot vagi bé, harmoniosament, dintre dels límits que existeixen en aquest món universal. Per què no ha canviat les condicions d’aquest món per a fer-lo menys ple de mancances i necessitats? La meua proposta és que no podia, Déu no és perfecte ni omnipotent. Déu és una força que pot promoure el canvi que els sers vius necessitem per a adaptar-nos millor a un món que funciona amb una inèrcia degenerativa. Déu és la potencialitat i l’acte del benestar, ni més ni menys. Allà on hi ha dolor i sofriment trobem a Déu com a potència, actuant amb intensitat màxima però ocult, sense fer acte de presència. Allà on hi ha salut, alegria i felicitat trobem a Déu com a acte, està present contemplant-nos mentre el contemplem.

Déu necessitava crear un món des del caos perquè pugui tenir la màxima variabilitat i diversitat en l’existència, però també la màxima variació de benestar. Quan nosaltres patim molt, col·loquialment podem dir que Déu (el benestar en potència, +1) es troba lluitant contra el dimoni (el malestar en acte, -1). A la curta o a la llarga Déu sempre acaba guanyant, ja que el fi de tot ser viu és estar bé eternament, això és, ser Déu. Però per a arribar a aquest fi etern de cada “jo”, es necessiten moltes reencarnacions que experimentin aquest canvi de malestar a benestar de maneres molt diverses, caòtiques. Hem d’encarnar el món en nosaltres perquè així Déu es faci present plenament, i la millor manera de fer-ho és meditant els nostres actes, allargant la presència del Déu en acte (benestar) en nosaltres. “Moksha”, el “nirvana” o l’alliberació amb benestar és el més indicat en tot món, també en el meu, ja que així Déu es fa més present en el “jo” i podem fer-lo nostre, podem sentir-nos bé i en pau universal.